HEFEST

 Època Clàssica

Hefest al Louvre.

Aquesta escultura d’Hefest mostra el déu amb una expressió espantada. Sembla que s’allunyi d’algú. Els músculs del cos estan ben treballats i els detalls també. Està assentat sobre una enclusa , això afirma que és una representació del déu de la forja.

Barroc i Rococó

Escultura feta per B. Van Opstal als Jardins Mirabell, Viena.

Aquesta escultura ens mostra Hefest en un posat seriós. L’anatomia està ben treballada i ,per la posició dels braços i les cames, podem creure que està reposant. Està cobert per una tela poc ample i subjecta un casc amb el braç. Els seus cabells i la seva barba estan detallats.

HÈSTIA

Època Clàssica

Hèstia Giustiniani. Còpia d’un original dels voltants de l’any 470, Villa Albani, Roma.

Hèstia és una de les divinitats menys representades. Una de les raons del seu poc èxit podria ser que no surt mai de l’Olimp i, per tant, no està present a gaires mites. En aquesta escultura, la veiem orgullosa subjectant un objecte que s’ha perdut. Podem afirmar que es tracta d’una torxa de foc ja que és eñ seu atribut. La roba que porta la cobreix completament i li dóna un aspecte elegant però estàtic.

APOL·LO

Època Clàssica

Apol·lo Lici, còpia romana, Louvre.

Apol·lo és considerat la representació de la bellesa masculina i això s’afirma en aquesta imatge on el contrapposto és present. La tècnica d’inclinar la cintura i avançar un peu o aixecar-lo, provoquen aquesta sensació de moviment tan natural. L’anatomia està poc marcada però dóna sensació de sensualitat. El déu manté una expressió serena. El peu que fa de suport a l’escultura es podria considerar un arbre, més concretament un llorer, atribut seu.

Apol·lo de Kassel, còpia d’un original de l’any 450. Bronce.

Aquesta escultura destaca per la seva lluminositat. L’avançament d’una cama busca escapar de la falta de moviment. L’escultura és hieràtica, el rostre d’Apol·lo no mostra cap expressió.

Renaixement

Apol·lo, finals s. XV, Antico, Venècia, bronze.

Aquesta representació d’Apol·lo mostra un contrast de detalls causat pels diferents colors del bronze. Sabem que es tracta del déu Apol·lo perquè va acompanyat d’una lira, atribut seu. L’autor escapa de la sensació estàtica mitjançant el decantament del cap i l’aixecament d’un braç. L’anatomia no està gaire detallada.

Apol·lo i Dafne, 1623, Bernini, marbre.

Aquesta és una de les escultures més conegudes del déu de la música i la bellesa masculina. Ens mostra el déu perseguint la nimfa Dafne. Quan la toca, ella inicia la seva metamorfosi en llorer. Per aquesta raó, el llorer o les seves fulles es consideren atributs del déu. La cama alçada i el braç tirat cap endarrere fan donar la sensació de que el déu està corrent darrera la nimfa. L’anatomia està ben feta però poc detallada.

Barroc i Rococó

Apol·lo atès per les nimfes, 1666-1673, François Girardon, Jardins del Castell de Versalles, marbre.

Aquesta imatge ens mostra el déu envoltat de nimfes. Està assentat en posat majestuós i la corona de fulles de llorer adorna el seu cap. L’anatomia està ben marcada i els cabells molt detallats. La tela que el cobreix és poc ample i l’expressió que manté és serena. En aquest conjunt, Apol·lo n’és l’element principal. Tot i així, està envoltat d’escultures de les nimfes.

Neoclassicisme

Apol·lo entre la dansa i la música, 1868, Aimé Millet.

Aquesta escultura representa clarament Apol·lo perquè hi ha dos dels seus atributs, la lira i la corona de fulles de llorer. Es lògic que sent el déu de la música estigui acompanyat per la dansa i la música. Mostra una expressió severa i un lleu inclinació de cintura cap al costat dret. L’anatomia està ben marcada i l’escultura és detallada.

HERA

Època Clàssica

Hera Campanya, còpia romana.

En aquesta imatge, Hera apareix amb tota la seva majestuositat. Manté l’expressió serena pròpia de l’època. El cap decantat i el braç alçat donen sensació de moviment. Els nombrosos plecs de la roba que la cobreix també donen sensació de moviment i sinuositat.

Hera de Barberini als Museus Chiaramonti.

Aquest bust d’Hera té un aspecte molt antic ja que es pot apreciar una expressió hieràtica. També podem veure uns ulls ametllats i uns cabells no gaire ben treballats, característiques pròpies dels períodes antics. 

Hera de Samos.

                                                                                     

Aquesta escultura d’Hera és totalment arcaica perquè és frontal, rígida i estàtica. S’intenta donar moviment adherint el braç al tors. L’escultura està mutilada, per tant, no se’n pot descriure l’expressió. Tot i això, es pot considerar que va viure alguna època violenta o que el pas del temps l’ha destruït. 

ZEUS

Època Clàssica

Bust de Zeus trobat a Otricoli, còpia romana d’una original grega del segle lV, Museu Pío-Clementino, El Vaticà. Artista desconegut. Marbre.

En aquesta imatge, Zeus apareix representat en un bust. Podem observar que és una escultura estàtica ja que no s’hi pot captar moviment. Tot i així, destaca l’expressió severa del déu i es pot apreciar que la barba i els cabells estan molt ben treballats. La barba també és un símbol de Zeus, però altres divinitats masculines també en porten.

Estàtua de Zeus a Olimpia, creada per Fídies, Museu de l'Hermitatge a Sant Petersburg, Rússia. Còpia. Es creu que l’original va ser destruïda en un incendi després de traslladar-la a Constantinoble al segle lV.

En aquesta imatge, a diferència de l’anterior, Zeus apareix representat del tot. Apareix assentat i acompanyat del seu ceptre i la seva àguila, atributs propis d’ell. Aquesta escultura és de marbre però va acompanyada de detalls daurats que fan que destaqui més. Una altra vegada, el déu mostra una expressió serena i severa. L’anatomia està ben representada i dóna una lleu sensació de moviment al tenir la cama avançada. Tot i així, es veu una mica estàti

Barroc i Rococó

La cabra Amalthea amb el jove Zeus i un sàtir, 1611-1612, màrmol, Galleria Borghese, Roma.

En aquesta imatge, es pot apreciar un canvi de període en el moviment. Zeus apareix representat d’infant i completament nu. Tot i així, no podem apreciar que és Zeus perquè no hi ha cap dels Zeus atributs. El cap decantat cap a un costat i el genoll a terra amb l’altra cama estirada, donen sensació de moviment. Aquesta imatge reflexa a melancolia cap als temps passats, temàtica pròpia de l’època.

TÈCNIQUES ESCULTÒRIQUES

Tècnica de substracció:

La talla o esculpit:

Consisteix en eliminar la matèria sobrant d’un material dur per tal d’arribar a donar-li la forma desitjada. Els materials utilitzats habitualment són la pedra i la fusta. Al llarg del temps, s’han utilitzat moltes varietats de pedres (granit, basalt, calcària) però el material que destaca més per la seva utilització ha estat el marbre. Les fustes més utilitzades han estat la noguera, la caoba o el boix degut a la seva duresa.

Les eines o instruments amb què l’escultor treballa la pedra són el martell i el cisell. En canvi, per treballar la fusta, es requereixen les maces i les gúbies. Per a fer perforacions profundes, l’eina més adient és el trepant. L’acabat superficial s’aconsegueix fregant la pedra o la fusta amb abrasius. En el cas de la pedra, s’utilitza la pedra tosca, la pedra esmeril o la sorra i, en el cas de la fusta, els abrasius utilitzats són el paper de vidre o les llimes.

Sovint, l’escultor fa, prèviament, un model de mida natural de guix o argila.

Tècnica per addició:

El modelat:

La tècnica del modelat actua sobre materials tous als quals es dóna forma gràcies a la seva plasticitat. Els materials utilitzats en aquesta tècnica són el fang, la cera i el guix, es treballen directament amb la mà o amb instruments molt senzills com espàtules o puntes de fusta. El modelat és considerat la tècnica auxiliar per a fer els models que després es traspassaran a la pedra, o els motlles per a fondre estàtues de bronze o altres metalls. Aquesta tècnica permet transmetre les sensacions tàctils i deixar l’empremta dels dits en la superfícies de l’obra.

La fosa o tècnica de la cera perduda:

Sovint, el modelat és només el pas previ per a la posterior execució definitiva de l’obra en metall, mitjançant la tècnica de la fosa; els materials emprats en l’escultura han estat diversos, especialment or i plata en obres de mida petita, i ferro o bronze en obres grans. Juntament amb el marbre, el bronze s’ha considerat el material escultòric per excel·lència des de l’antiguitat grega fins als nostres dies. La tècnica de la fosa és la utilitzada per fondre una escultura de bronze. El procés comença amb la fabricació d’un nucli de terra refractària de forma semblant a la que es vol donar a l’obra.  A sobre del nucli de terra, s’incorpora un gruix de cera equivalent al gruix de bronze que es vol donar a l’estàtua; la cera s’ha de modelar amb precisió perquè les seves formes són les que adoptarà el metall posteriorment, també cal preveure els orificis d’entrada del bronze líquid i de sortida de la cera, així com els respiradors que permetran la sortida de l’aire i evitaran que es formin bombolles. A continuació, la peça es cobreix amb una capa de material refractari que ha de suportar l’escalfor del forn i l’impacte del metall fos a temperatures superiors als 1000 ºC. Dins del forn es cou la peça i es fon la cera, que s’evacua pels orificis prèviament fets.  El bronze es fon en un gresol, que es retira del foc amb unes tenalles i, un cop eliminades les impureses, s’introdueix dins del motlle per la part superior; quan el bronze ha omplert l’espai deixat per la cera fosa, s’ha de deixar refredar. Posteriorment, es retira la terra refractària amb un martell i s’extreu la peça. Finalment, es retoca la superfície per a donar-li l’acabat desitjat i perfilar els detalls.

PERÍODES DE LES ESCULTURES

Les escultures evolucionen al llarg del temps i presenten característiques iguals si pertanyen al mateix període.

Període Arcaic (segle Vll aC – inicis del segle V aC):

L’art grec evoluciona a partir dels cànons egipcis i els orientals.

Característiques:

-Frontalitat rigorosa.

-Rigidesa.

-Hieratisme.

-Braços enganxats al cos i punys tancats.

-Pes repartit uniformement entre les dues cames.

-Cama esquerra avançada.

-Tots dos peus assentats a terra.

-Simplificació dels detalls anatòmics.

-Tractament del cabell amb un disseny geomètric.

-Ulls ametllats i somriure arcaic.

Període Clàssic:

El període clàssic de l’escultura grega es pot dividir en els tres subperíodes següents:

-Període protoclàssic.

-Primer classicisme.

-Segon classicisme.

Va sorgir als segles V i lV aC i es va aconseguir representar la part harmònica del cos, és a dir, donar-li agilitat i moviment.

Característiques:

Període protoclàssic:

-Trencament de la rigidesa.

-Naturalitat de les formes.

-Major captació del moviment.

-Preocupació per explorar les emocions i els diferents estats.

Primer classicisme:

-S’estableixen els cànons o models de bellesa ideal, basats en les proporcions de diverses parts del cos.

-Els cossos apareixen en actitud de repòs i serenitat.

Segon classicisme:

-S’accentua la tendència al realisme.

-Es dóna més importància a l’expressió i al moviment.

-Apareix el retrat individualitzat.

Període hel·lenístic:

L’art hel·lenístic (finals del segle lV aC- segle I aC) explota, desenvolupa i sintetitza les aportacions de les etapes anteriors, especialment les del segle IV aC.

Característiques:

-Intensifica el moviment fins a cargolar i distorsionar les figures.

-Accentua les emocions i les expressions de dolor, angoixa, esforç i desànim.

-Exagera l’esforç físic inflant i deformant els músculs.

-Profunditza en els estudis de tridimensionalitat, cercant postures complexes que obliguin l’espectador a visionar-les des de diferents angles.

-Es recrea en la nuesa tant la masculina com la femenina i l’efeminada (hermafrodites) i conrea temes nous o poc freqüents fins al moment (infantesa, vellesa, lletjor, deformitat, etc.)

-Els temes es diversifiquen, introduint les imatges quotidianes i anecdòtiques, les al·legories, el retrat i els grups escultòrics.

Renaixement:

El Renaixement és un nom que s'aplica a l'època artística, i per extensió cultural, que dóna començament a l'Edat Moderna i en què es reflecteixen els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa el segle XVI. L'escultura del Renaixement s'entén com un procés de recuperació de l'escultura de l'Antiguitat clàssica. Els escultors van trobar a les restes artístiques i als descobriments de jaciments d'aquesta època passada la inspiració perfecta per a les seves obres. També es van inspirar en la natura.

Característiques:

-Es pren com a base les obres de l’antiguitat clàssica i la seva mitologia.

-Nova visió del pensament humanista.

-Recerca de la representació naturalista en el cos humà nu.

-S’estudia meticulosament l’anatomia humana.

-A Itàlia conviuen els temes profans amb els religiosos.

-A Espanya i Alemanya es manté el tema religiós.

-El cos humà representa la bellesa humana.

-S’utilitza el contrapposto, una tècnica emprada en l’escultura per donar sensació de moviment. Consisteix en fixar una cama al terra i avançar l’altra mentre el cap mira cap a un costat simulant una passa.

-Expressions de dramatisme a les escultures.

Barroc:

El Barroc, a més d'un període de la història de l'art, fou un moviment cultural que es va estendre a la literatura, la pintura, l'arquitectura, la dansa i la música des del 1600 fins 1750 aproximadament. L'estil Barroc va sorgir a principis del segle XVII.

Característiques:

-Utilització de fusta policromada.

-Domina el tema religiós.

-S’aconsegueixen expressions realistes i dramàtiques com cares demacrades, ferides obertes, signes de dolor i patiment.

-Es multipliquen els angles de visió.

-S’incorporen elements de caràcter més escenogràfic.

Rococó:

El Rococó és un moviment artístic nascut a França, que es desenvolupa de forma progressiva entre els anys 1730 i 1760. El rococó es defineix pel gust pels colors lluminosos, suaus i clars. Predominen les formes inspirades en la natura, en la mitologia i en la bellesa dels cossos nus. És un art bàsicament mundà, sense influències religioses, que tracta temes de la vida diària i de les relacions humanes. És un estil que busca reflectir el que és agradable, refinat, exòtic i sensual.

Característiques:

-Representació de motius amorosos.

-Representació de la natura.

-Utilització de la línia corba i asimètrica.

Neoclassicisme:

El Neoclassicisme és un estil artístic inspirat en l'art clàssic (el grecorromà) i desenvolupat durant el segle XVIII i principis del XIX, com a reacció a les exageracions del Barroc i el Rococó. S'adopta un llenguatge artístic clar i ordenat.

Característiques:

Les escultures neoclàssiques es realitzaven en la majoria dels casos en marbre blanc, sense policromar, perquè així es pensava que eren les escultures antigues, predominant en elles la noble senzillesa i la serena bellesa.