TÈCNIQUES ESCULTÒRIQUES

Tècnica de substracció:

La talla o esculpit:

Consisteix en eliminar la matèria sobrant d’un material dur per tal d’arribar a donar-li la forma desitjada. Els materials utilitzats habitualment són la pedra i la fusta. Al llarg del temps, s’han utilitzat moltes varietats de pedres (granit, basalt, calcària) però el material que destaca més per la seva utilització ha estat el marbre. Les fustes més utilitzades han estat la noguera, la caoba o el boix degut a la seva duresa.

Les eines o instruments amb què l’escultor treballa la pedra són el martell i el cisell. En canvi, per treballar la fusta, es requereixen les maces i les gúbies. Per a fer perforacions profundes, l’eina més adient és el trepant. L’acabat superficial s’aconsegueix fregant la pedra o la fusta amb abrasius. En el cas de la pedra, s’utilitza la pedra tosca, la pedra esmeril o la sorra i, en el cas de la fusta, els abrasius utilitzats són el paper de vidre o les llimes.

Sovint, l’escultor fa, prèviament, un model de mida natural de guix o argila.

Tècnica per addició:

El modelat:

La tècnica del modelat actua sobre materials tous als quals es dóna forma gràcies a la seva plasticitat. Els materials utilitzats en aquesta tècnica són el fang, la cera i el guix, es treballen directament amb la mà o amb instruments molt senzills com espàtules o puntes de fusta. El modelat és considerat la tècnica auxiliar per a fer els models que després es traspassaran a la pedra, o els motlles per a fondre estàtues de bronze o altres metalls. Aquesta tècnica permet transmetre les sensacions tàctils i deixar l’empremta dels dits en la superfícies de l’obra.

La fosa o tècnica de la cera perduda:

Sovint, el modelat és només el pas previ per a la posterior execució definitiva de l’obra en metall, mitjançant la tècnica de la fosa; els materials emprats en l’escultura han estat diversos, especialment or i plata en obres de mida petita, i ferro o bronze en obres grans. Juntament amb el marbre, el bronze s’ha considerat el material escultòric per excel·lència des de l’antiguitat grega fins als nostres dies. La tècnica de la fosa és la utilitzada per fondre una escultura de bronze. El procés comença amb la fabricació d’un nucli de terra refractària de forma semblant a la que es vol donar a l’obra.  A sobre del nucli de terra, s’incorpora un gruix de cera equivalent al gruix de bronze que es vol donar a l’estàtua; la cera s’ha de modelar amb precisió perquè les seves formes són les que adoptarà el metall posteriorment, també cal preveure els orificis d’entrada del bronze líquid i de sortida de la cera, així com els respiradors que permetran la sortida de l’aire i evitaran que es formin bombolles. A continuació, la peça es cobreix amb una capa de material refractari que ha de suportar l’escalfor del forn i l’impacte del metall fos a temperatures superiors als 1000 ºC. Dins del forn es cou la peça i es fon la cera, que s’evacua pels orificis prèviament fets.  El bronze es fon en un gresol, que es retira del foc amb unes tenalles i, un cop eliminades les impureses, s’introdueix dins del motlle per la part superior; quan el bronze ha omplert l’espai deixat per la cera fosa, s’ha de deixar refredar. Posteriorment, es retira la terra refractària amb un martell i s’extreu la peça. Finalment, es retoca la superfície per a donar-li l’acabat desitjat i perfilar els detalls.

PERÍODES DE LES ESCULTURES

Les escultures evolucionen al llarg del temps i presenten característiques iguals si pertanyen al mateix període.

Període Arcaic (segle Vll aC – inicis del segle V aC):

L’art grec evoluciona a partir dels cànons egipcis i els orientals.

Característiques:

-Frontalitat rigorosa.

-Rigidesa.

-Hieratisme.

-Braços enganxats al cos i punys tancats.

-Pes repartit uniformement entre les dues cames.

-Cama esquerra avançada.

-Tots dos peus assentats a terra.

-Simplificació dels detalls anatòmics.

-Tractament del cabell amb un disseny geomètric.

-Ulls ametllats i somriure arcaic.

Període Clàssic:

El període clàssic de l’escultura grega es pot dividir en els tres subperíodes següents:

-Període protoclàssic.

-Primer classicisme.

-Segon classicisme.

Va sorgir als segles V i lV aC i es va aconseguir representar la part harmònica del cos, és a dir, donar-li agilitat i moviment.

Característiques:

Període protoclàssic:

-Trencament de la rigidesa.

-Naturalitat de les formes.

-Major captació del moviment.

-Preocupació per explorar les emocions i els diferents estats.

Primer classicisme:

-S’estableixen els cànons o models de bellesa ideal, basats en les proporcions de diverses parts del cos.

-Els cossos apareixen en actitud de repòs i serenitat.

Segon classicisme:

-S’accentua la tendència al realisme.

-Es dóna més importància a l’expressió i al moviment.

-Apareix el retrat individualitzat.

Període hel·lenístic:

L’art hel·lenístic (finals del segle lV aC- segle I aC) explota, desenvolupa i sintetitza les aportacions de les etapes anteriors, especialment les del segle IV aC.

Característiques:

-Intensifica el moviment fins a cargolar i distorsionar les figures.

-Accentua les emocions i les expressions de dolor, angoixa, esforç i desànim.

-Exagera l’esforç físic inflant i deformant els músculs.

-Profunditza en els estudis de tridimensionalitat, cercant postures complexes que obliguin l’espectador a visionar-les des de diferents angles.

-Es recrea en la nuesa tant la masculina com la femenina i l’efeminada (hermafrodites) i conrea temes nous o poc freqüents fins al moment (infantesa, vellesa, lletjor, deformitat, etc.)

-Els temes es diversifiquen, introduint les imatges quotidianes i anecdòtiques, les al·legories, el retrat i els grups escultòrics.

Renaixement:

El Renaixement és un nom que s'aplica a l'època artística, i per extensió cultural, que dóna començament a l'Edat Moderna i en què es reflecteixen els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa el segle XVI. L'escultura del Renaixement s'entén com un procés de recuperació de l'escultura de l'Antiguitat clàssica. Els escultors van trobar a les restes artístiques i als descobriments de jaciments d'aquesta època passada la inspiració perfecta per a les seves obres. També es van inspirar en la natura.

Característiques:

-Es pren com a base les obres de l’antiguitat clàssica i la seva mitologia.

-Nova visió del pensament humanista.

-Recerca de la representació naturalista en el cos humà nu.

-S’estudia meticulosament l’anatomia humana.

-A Itàlia conviuen els temes profans amb els religiosos.

-A Espanya i Alemanya es manté el tema religiós.

-El cos humà representa la bellesa humana.

-S’utilitza el contrapposto, una tècnica emprada en l’escultura per donar sensació de moviment. Consisteix en fixar una cama al terra i avançar l’altra mentre el cap mira cap a un costat simulant una passa.

-Expressions de dramatisme a les escultures.

Barroc:

El Barroc, a més d'un període de la història de l'art, fou un moviment cultural que es va estendre a la literatura, la pintura, l'arquitectura, la dansa i la música des del 1600 fins 1750 aproximadament. L'estil Barroc va sorgir a principis del segle XVII.

Característiques:

-Utilització de fusta policromada.

-Domina el tema religiós.

-S’aconsegueixen expressions realistes i dramàtiques com cares demacrades, ferides obertes, signes de dolor i patiment.

-Es multipliquen els angles de visió.

-S’incorporen elements de caràcter més escenogràfic.

Rococó:

El Rococó és un moviment artístic nascut a França, que es desenvolupa de forma progressiva entre els anys 1730 i 1760. El rococó es defineix pel gust pels colors lluminosos, suaus i clars. Predominen les formes inspirades en la natura, en la mitologia i en la bellesa dels cossos nus. És un art bàsicament mundà, sense influències religioses, que tracta temes de la vida diària i de les relacions humanes. És un estil que busca reflectir el que és agradable, refinat, exòtic i sensual.

Característiques:

-Representació de motius amorosos.

-Representació de la natura.

-Utilització de la línia corba i asimètrica.

Neoclassicisme:

El Neoclassicisme és un estil artístic inspirat en l'art clàssic (el grecorromà) i desenvolupat durant el segle XVIII i principis del XIX, com a reacció a les exageracions del Barroc i el Rococó. S'adopta un llenguatge artístic clar i ordenat.

Característiques:

Les escultures neoclàssiques es realitzaven en la majoria dels casos en marbre blanc, sense policromar, perquè així es pensava que eren les escultures antigues, predominant en elles la noble senzillesa i la serena bellesa.

HISTÒRIES DELS DOTZE DÉUS

ZEUS

Zeus és conegut amb el nom de Júpiter en la mitología romana i és el pare de tots els déus. Resideix a l'Olimp i n'és el seu governant. És fill dels titans Cronos i Rea. Els seus germans són Posidó, Hades, Hera, Hèstia i Dèmeter.
Els seus atributs són el llamp, l'àguila, el roure i el toro.
Va casar-se amb la seva germana Hera però tingué diferents embolics i fills amb altres dones ja fossin divines o mortals. Una de les seves dones era Mnemòsine, deessa de la memòria. Amb ella va tenir nou filles, les muses. Alguna de les seves conquestes femenines són Alcmena, una mortal anomenada Leda a la qual Zeus va posseir convertit en cigne, o Europa. Per tal d'aconseguir els seus desitjos era capaç de transformar-se en qualsevol animal. A més, posseïa el domini sobre les tempestes, els llamps i els trons.

HERA

Hera era una deessa de l'Olimp, segona esposa de Zeus i mare amb aquest d'Hebe, Eris, Hefest, Ares i Ilitia. Era la deessa del matrimoni. Es caracteritza per la fúria i l'ànsia de venjança causades per les constants infidelitats del seu marit. El seu atribut és el paó, perquè en les seves plomes porta els cent ulls d'Argos. Els ulls del paó, tanmateix, també representaven els ulls que havia de tenir Hera per vigilar que el seu marit Zeus no li fos infidel. El seu equivalent en la mitologia grega és Juno.

POSIDÓ

En la mitologia grega, Posidó  era el déu dels oceans i l’aigua. Malgrat ser el rei dels mars mai es traslladava en vaixell, solia moure's amb una quàdriga impulsada per dofins. Té el seu equivalent en la mitologia romana en el déu Neptú. Els seus atributs són el cavall i el trident.  Estava casat amb Amfitrite. La història d'amor entre Posidó i Amfitrite va començar quan Posidó va veure a la Nereida Amfitrite ballar a l'illa de Naxos. Posidó es va enamorar d'ella i li va demanar matrimoni però aquesta li va respondre que no. Amfitrite es va amagar a la serralada de l'Atles però un dofí la va trobar i la va convèncer perquè es casés amb Posidó. Posidó, agraït, va crear la constel·lació del Dofí.

HADES

En la mitologia grega, Hades era el nom del món dels morts i alhora el del déu d'aquest món subterrani. Era fill de Cronos i Rea, i germà de Zeus, Posidó, Hera, Hèstia i Demèter. Com els seus germans, va ser devorat pel seu pare just després d'haver nascut, però va ser alliberat per Zeus. Durant la guerra contra els titans, Hades va lluitar al costat dels seus germans i els cíclops el van armar amb un casc fet per Hefest que el feia invisible quan se’l posava. En acabar la guerra, els tres germans es van repartir la sobirania del món en un sorteig i a Hades li va correspondre el govern del món subterrani.

El món d'ultratomba és el seu reialme on governa com un amo despietat que no deixa mai escapar les ànimes dels difunts al món dels vius. Per vigilar-les disposa d'un gran nombre de criatures i genis que treballen per a ell, com el barquer Caront i el gos Cèrber. Resideix en un luxós palau, amb la seva esposa i neboda Persèfone, que va raptar, però també manté relacions esporàdiques amb altres dones, com ara la nimfa Mente. El seu equivalent en la mitologia grega és Plutó.

HERMES

En la mitologia grega, Hermes era el missatger dels Déus Olímpics, de les fronteres, dels viatgers, dels pastors, dels oradors, de l'enginy, dels literats i poetes, de l'atletisme, dels pesos i mesures, dels invents i en general del comerç, de l'astúcia dels lladres i dels mentiders. Era fill de Zeus i de la plèiade Maia i pare d'Eudor. A la mitologia romana se l’anomenava Mercuri. Els seus atributs són el caduceu (un bastó amb dues serps entrellaçades), un barret de caminant amb ales i sandàlies també alades.

ARES

En la mitologia grega, Ares és el déu de la guerra. Fill de Zeus i d’Hera. Els romans l’anomenaven Mart.

Els grecs ja tenien altres déus guerrers, com Atena, però Ares és diferent. Ares és temperamental, brutal i sanguinari. Per això els grecs, que veneraven l'equilibri i la intel·ligència, mai no li van donar massa importància. En tots els combats que lliura amb Atena, o fins i tot amb mortals com Heracles o Diomedes, sempre en surt derrotat. Això mostra com els grecs preferien una combinació de força i intel·ligència a la força bruta d'Ares.

En els assumptes amorosos, en canvi, va tenir un enorme èxit. Es va aparellar amb deesses com Afrodita, nimfes com Harmonia i mortals com Aglauros i va tenir nombrosos fills. Els més famosos són Eros, Deimos, Fobos, Ànteros i les Amazones.

Sol ser representat dalt d'un carro de guerra. Té l'elm d'or, porta escut, està cobert d'una armadura de bronze i el seu braç és poderós i incansable. Sol anar acompanyat de Deimos (el terror), Fobos (el pànic) i per la seva germana Enió (l'horror).

DIONÍS

En la mitologia grega, Dionís és el déu del vi i la vinya, del teatre, de la rauxa i de les festes, banquets i orgies, representat moltes vegades pel raïm o per una gran pantera negra. A la mitologia romana, se’l coneix amb el nom de Bacus.

ATENA

En la mitologia grega, Atena  és la deessa de la saviesa i de l'artesania, com ara el teixit i la ceràmica. També és deessa de la guerra, però de la seva vessant estratègica, ja que el déu de la lluita i la sang és Ares. Era també deessa protectora de la ciutat d'Atenes i de moltes altres. És una de les sis deesses principals del Panteó grec i era anomenada Minerva pels romans.

Atena és una deessa guerrera, mai va ser nena, mai va tenir parella ni amant i sempre va mantenir-se verge. El Partenó d'Atenes, a Grècia és el seu homenatge més resplandent. Se la representa com una dona vestida amb roba militar. L'animal que la simbolitza és l'òliba i la seva planta, l'olivera.

APOL·LO

Apol·lo  és el déu de la medicina, de la bellesa masculina, de la música i de la poesia. També va ser considerat déu del Sol, en substitució d'Hèlios. És fill de Zeus i Leto, i el germà bessó d'Àrtemis. Els atributs més comuns d'Apol·lo són l'arc i les fletxes (com la seva germana Àrtemis), o també una lira o una cítara, ja que era el déu de la música, i també el plectre i l'espasa. Un altre emblema típic era el trípode de sacrificis, representatiu dels seus poders profètics. El llorer és l'arbre que li és consagrat, ja que es feia servir en sacrificis expiatoris i també per elaborar la corona de la victòria dels Jocs Pitis, que se celebraven en honor seu cada quatre anys a Delfos. La palmera també li era consagrada perquè havia nascut sota d'una a Delos. Entre els animals que li estaven consagrats s'incloïen els llops, els dofins i els cabirols, els cignes i les cigales (simbolitzant la música), falcons, cornelles, corbs i serps (en al·lusió a les seves funcions com a déu de la profecia), els ratolins i els grifons, mítics híbrids d'àguila i lleó.

HÈSTIA

Hèstia era la deessa de la llar en la mitologia grega; en la mitologia romana es anomenada Vesta. Era la filla gran dels titans Cronos i Rea, i per tant, va ser la primera a ser devorada pel seu pare Cronos. Tot i ser desitjada per altres déus com Posidó o Apol·lo, Hèstia va jurar el seu vot de castedat per Zeus. Segons la tradició grega, Hèstia va ser la inventora de la construcció de cases i la protectora dels sentiments més íntims i profunds. A més a més, d'ella depenia que hi hagués harmonia tant en el matrimoni, com en les cases i les ciutats. Al cap dels anys va acabar portant l'harmonia arreu de l'univers.

Hi havia diversos temples arreu del territori grec en honor a Hèstia, on els ambaixadors estrangers hi trobaven asil i un lloc per retre culte als déus. Alguns dels santuaris dedicats a Hèstia més famosos es troben a Atenes, Esparta o Olímpia. Quan alguna polis grega enviava expedicions per colonitzar noves terres, els seus integrants anaven al temple d'Hèstia més proper i hi encenien una torxa que s'havia de mantenir encesa fins arribar al lloc adequat per fundar la colònia. Aquesta torxa simbolitzava la unió entre la nova colònia i la seva metròpoli. En el cas que s'apagués la torxa s'havia d'encendre mitjançant rituals sagrats en honor a la deessa verge. L’atribut d’Hèstia és la torxa. Rep el nom de Vesta a la mitologia romana.

HEFEST

En la mitologia grega, Hefest és fill de Zeus i d'Hera. És el déu equivalent a Vulcà en la mitologia romana. Hefest és representat com un home lleig, suat, amb la barba nuada, el pit descobert, sempre treballant el ferro. Zeus el va nomenar 'déu del foc i de la intel·ligència manual. Hefest tenia un temple a Atenes, al costat de l'àgora, el Teseion, i un altar propi a l'Erecteion.

Algunes notícies sostenen que era fill de només Hera que l'hauria engendrat ella sola en venjança perquè Zeus havia fet el mateix per procrear a Atena. Algunes llegendes sostenen que la seva mare Hera el va expulsar de l'Olimp degut al fet que era coix i deformat, unes altres, que va ser el seu pare Zeus qui el va llançar a causa d'una conspiració d'Hera i Hefest per a enderrocar-lo. Sigui d'una manera o d'una altra, el seu cos va caure al mar on dues nereides, Tetis i Eurínome, el van recollir i el van cuidar a l'illa de Lemnos fins que va créixer. Va succeir que Tetis, la seva mare adoptiva, va acudir a una festa a l'Olimp lluint una preciosa joia que havia estat confeccionada per Hefest; l'ornament va despertar l'enveja de les deesses, especialment d'Hera, qui va obtenir de Tetis el nom de l'orfebre. Hera li va demanar a Hefest que retornés a l'Olimp, desig que no va obtenir, a desgrat dels precs que Tetis i els déus van fer a Hefest; fins que va intervenir el déu Dionís, qui mitjançant una poció va aconseguir la promesa d'Hefest d'acudir a la convocatòria d'Hera, no obstant el déu de la farga va quedar contrariat per la paraula donada en contra de les seves voluntats, per això va enviar a Hera un tron d'or del què una vegada que s'hi va haver assegut, la seva mare no va poder aixecar-se; així que Hefest, amo de la situació, va imposar severes condicions per a retornar a la llar dels déus, una de les quals era contraure matrimoni amb Afrodita, deessa de l'amor. Uns altres sostenen que la deessa de la bellesa va estar disposada a ser esposa d'Hefest a canvi que fabriqués per a ella un collaret semblant al de la nereida Tetis.

No obstant això, Afrodita li va ser infidel pels seus amors amb Ares, el déu de la guerra; quan Hefest va tenir notícia d'aquestes relacions, va preparar un parany: va teixir una xarxa de plata gairebé invisible i la va col·locar sobre el llit on anaven a jeure Ares i Afrodita. Quan la xarxa va atrapar als amants i aquests van començar a cridar, Hefest es va presentar de seguida cridant a tots els déus per a denunciar l'adulteri. Els fills d'Hefest van ser Cècrops, Erictoni, que va crear els carros per a ocultar la deformitat de les seves cames, i el bandit Cacus.

DÈMETER

En la mitologia grega, Dèmeter és la deessa de l'agricultura, substància pura de la terra verda i jove, vivificadora del cicle de la vida i la mort, i protectora del matrimoni i la llei sagrada. Se la venera com la portadora de les estacions en un himne homèric, un subtil signe que demostra que era adorada molt abans de l'arribada dels Olímpics. Juntament amb la seva filla Persèfone, era també la figura central dels misteris i il·lusions que van precedir al panteó olímpic. És fàcil confondre Dèmeter amb Gea, amb Rea o amb Cibeles, amb el sobrenom Antea. Els epítets de la deessa revelen l'amplitud de les seves funcions en la vida grega. Se la sol representar amb un feix d’espigues de blat.

ÀRTEMIS

En la mitologia grega, Àrtemis era la deessa de la caça i el regne animal. En identificar-se amb Hècate ho és també de la Lluna. Filla del déu Zeus i de Latona i germana bessona d'Apol·lo. Deessa de la castedat, restà verge i eternament jove. Era cruel i se li atribuïen les morts sobtades. Se la representa amb túnica curta, arc i sagetes i amb un cérvol o uns gossos. Rep el nom de Diana a la mitologia romana.

AFRODITA

En la mitologia grega,  Afrodita era la deessa de l'amor, la bellesa i el matrimoni. En la mitologia romana l'anomenaven Venus. És probable que el seu origen no sigui grec sinó oriental, de Xipre o de les costes fenícies. Quan Cronos va tallar els genitals a Urà, gotes de sang caigueren al mar i de les ones fecundades en nasqué la deessa. El vent Zèfir la va portar fins a Xipre, on les Hores la van cuidar. Això la converteix en una divinitat molt antiga, però com que sempre apareix jove, versions posteriors la van fer filla de Zeus i de Dione.

Era la deessa més bella i pràcticament ningú es podia resistir als seus encants. Zeus la va humiliar fent-la enamorar d'un simple mortal, Anquises, de qui va tenir Enees. Per ordre de Zeus, va ser l'esposa d'Hefest, un déu lleig i coix, però li va ser infidel i tingué amors amb Hermes i Ares. Del darrer nasqué Eros.

Va ser la guanyadora de l'anomenat Judici de Paris, l'origen mitològic de la famosa Guerra de Troia. Les deesses Atena, Hera i Afrodita van demanar a Paris, fill del rei de Troia, que elegís a la més bella de les tres. Afrodita va seduir a Paris prometent-li l'amor de la dona més bella i Paris es va deixar convèncer i la va elegir a ella. La dona més bella era Helena, esposa de Menelau. Afrodita va ajudar a Paris a raptar-la i endur-se-la a Troia. Això va motivar als grecs a unir-se per atacar la ciutat i recuperar a Helena. Naturalment, durant el transcurs de la guerra Afrodita va ajudar sempre als troians mentre que Atena i Hera ajudaven als grecs. Se la sol representar nua, amb una cabellera llarga.

Tècnica de la cera perduda

http://www.youtube.com/watch?v=95wX-cxcpmc

Eines utilitzades en l'escultura

Materials utilitzats en l'escultura

PROCÈS ESCULTÒRIC

http://www.youtube.com/watch?v=x6j7Wk_qB1I