Tècnica
de substracció:
La
talla o esculpit:
Consisteix en eliminar la matèria
sobrant d’un material dur per tal d’arribar a donar-li la forma desitjada. Els
materials utilitzats habitualment són la pedra i la fusta. Al llarg del temps,
s’han utilitzat moltes varietats de pedres (granit, basalt, calcària) però el
material que destaca més per la seva utilització ha estat el marbre. Les fustes
més utilitzades han estat la noguera, la caoba o el boix degut a la seva
duresa.
Les eines o instruments amb què
l’escultor treballa la pedra són el martell i el cisell. En canvi, per
treballar la fusta, es requereixen les maces i les gúbies. Per a fer
perforacions profundes, l’eina més adient és el trepant. L’acabat superficial
s’aconsegueix fregant la pedra o la fusta amb abrasius. En el cas de la pedra,
s’utilitza la pedra tosca, la pedra esmeril o la sorra i, en el cas de la
fusta, els abrasius utilitzats són el paper de vidre o les llimes.
Sovint, l’escultor fa, prèviament, un
model de mida natural de guix o argila.
Tècnica
per addició:
El
modelat:
La tècnica del modelat actua sobre
materials tous als quals es dóna forma gràcies a la seva plasticitat. Els
materials utilitzats en aquesta tècnica són el fang, la cera i el guix, es
treballen directament amb la mà o amb instruments molt senzills com espàtules o
puntes de fusta. El modelat és considerat la tècnica auxiliar per a fer els
models que després es traspassaran a la pedra, o els motlles per a fondre
estàtues de bronze o altres metalls. Aquesta tècnica permet transmetre les
sensacions tàctils i deixar l’empremta dels dits en la superfícies de l’obra.
La
fosa o tècnica de la cera perduda:
Sovint, el modelat és només el pas
previ per a la posterior execució definitiva de l’obra en metall, mitjançant la
tècnica de la fosa; els materials emprats en l’escultura han estat diversos,
especialment or i plata en obres de mida petita, i ferro o bronze en obres
grans. Juntament amb el marbre, el bronze s’ha considerat el material
escultòric per excel·lència des de l’antiguitat grega fins als nostres dies. La
tècnica de la fosa és la utilitzada per fondre una escultura de bronze. El
procés comença amb la fabricació d’un nucli de terra refractària de forma
semblant a la que es vol donar a l’obra.
A sobre del nucli de terra, s’incorpora un gruix de cera equivalent al
gruix de bronze que es vol donar a l’estàtua; la cera s’ha de modelar amb
precisió perquè les seves formes són les que adoptarà el metall posteriorment,
també cal preveure els orificis d’entrada del bronze líquid i de sortida de la
cera, així com els respiradors que permetran la sortida de l’aire i evitaran
que es formin bombolles. A continuació, la peça es cobreix amb una capa de
material refractari que ha de suportar l’escalfor del forn i l’impacte del
metall fos a temperatures superiors als 1000 ºC. Dins del forn es cou la peça i
es fon la cera, que s’evacua pels orificis prèviament fets. El bronze es fon en un gresol, que es retira
del foc amb unes tenalles i, un cop eliminades les impureses, s’introdueix dins
del motlle per la part superior; quan el bronze ha omplert l’espai deixat per
la cera fosa, s’ha de deixar refredar. Posteriorment, es retira la terra
refractària amb un martell i s’extreu la peça. Finalment, es retoca la
superfície per a donar-li l’acabat desitjat i perfilar els detalls.
