TÈCNIQUES ESCULTÒRIQUES

Tècnica de substracció:

La talla o esculpit:

Consisteix en eliminar la matèria sobrant d’un material dur per tal d’arribar a donar-li la forma desitjada. Els materials utilitzats habitualment són la pedra i la fusta. Al llarg del temps, s’han utilitzat moltes varietats de pedres (granit, basalt, calcària) però el material que destaca més per la seva utilització ha estat el marbre. Les fustes més utilitzades han estat la noguera, la caoba o el boix degut a la seva duresa.

Les eines o instruments amb què l’escultor treballa la pedra són el martell i el cisell. En canvi, per treballar la fusta, es requereixen les maces i les gúbies. Per a fer perforacions profundes, l’eina més adient és el trepant. L’acabat superficial s’aconsegueix fregant la pedra o la fusta amb abrasius. En el cas de la pedra, s’utilitza la pedra tosca, la pedra esmeril o la sorra i, en el cas de la fusta, els abrasius utilitzats són el paper de vidre o les llimes.

Sovint, l’escultor fa, prèviament, un model de mida natural de guix o argila.

Tècnica per addició:

El modelat:

La tècnica del modelat actua sobre materials tous als quals es dóna forma gràcies a la seva plasticitat. Els materials utilitzats en aquesta tècnica són el fang, la cera i el guix, es treballen directament amb la mà o amb instruments molt senzills com espàtules o puntes de fusta. El modelat és considerat la tècnica auxiliar per a fer els models que després es traspassaran a la pedra, o els motlles per a fondre estàtues de bronze o altres metalls. Aquesta tècnica permet transmetre les sensacions tàctils i deixar l’empremta dels dits en la superfícies de l’obra.

La fosa o tècnica de la cera perduda:

Sovint, el modelat és només el pas previ per a la posterior execució definitiva de l’obra en metall, mitjançant la tècnica de la fosa; els materials emprats en l’escultura han estat diversos, especialment or i plata en obres de mida petita, i ferro o bronze en obres grans. Juntament amb el marbre, el bronze s’ha considerat el material escultòric per excel·lència des de l’antiguitat grega fins als nostres dies. La tècnica de la fosa és la utilitzada per fondre una escultura de bronze. El procés comença amb la fabricació d’un nucli de terra refractària de forma semblant a la que es vol donar a l’obra.  A sobre del nucli de terra, s’incorpora un gruix de cera equivalent al gruix de bronze que es vol donar a l’estàtua; la cera s’ha de modelar amb precisió perquè les seves formes són les que adoptarà el metall posteriorment, també cal preveure els orificis d’entrada del bronze líquid i de sortida de la cera, així com els respiradors que permetran la sortida de l’aire i evitaran que es formin bombolles. A continuació, la peça es cobreix amb una capa de material refractari que ha de suportar l’escalfor del forn i l’impacte del metall fos a temperatures superiors als 1000 ºC. Dins del forn es cou la peça i es fon la cera, que s’evacua pels orificis prèviament fets.  El bronze es fon en un gresol, que es retira del foc amb unes tenalles i, un cop eliminades les impureses, s’introdueix dins del motlle per la part superior; quan el bronze ha omplert l’espai deixat per la cera fosa, s’ha de deixar refredar. Posteriorment, es retira la terra refractària amb un martell i s’extreu la peça. Finalment, es retoca la superfície per a donar-li l’acabat desitjat i perfilar els detalls.