HADES

 Època Clàssica

Hades apareix en aquesta escultura frontalment i sense expressió. La túnica amb plecs i el braç alçat donen una mica de sensació de mobilitat. El gos que l’acompanya rep el nom de cèrber i es troba a d’infern. El cèrber és l’única manera que hi ha de justificar que és Hades perquè es podria confondre fàcilment amb Posidó o Zeus, els seus germans.

Barroc i Rococó

El rapte de Proserpina, 1621-1622, marbre.

Aquesta imatge mostra a Hades raptant Proserpina. L’anatomia dels dos personatges està molt ben treballada i hi ha molta sensació de moviment. La barba i cabells d’Hades estan ben fets. L’expressió d’Hades és serena mentre que la de Proserpina és de rebuig i por, s’aprecia que està espantada. Podem captar la tensió dels músculs d’Hades i a darrera seu, podem veure el peu que s’utilitza per donar suport a l’escultura. És una escultura clarament barroca ja que es veu més carregada i de temàtica més fosca.

POSIDÓ

Època Clàssica

Posidó de bronze de Kreusis, Beòcia. 460.

En aquesta escultura, Posidó no mostra cap altra expressió que la severitat. Hi ha un lleu moviment al avançar la cama i sembla ser que el cos s’inclina cap a un costat. Ho podríem considerar contrapposto. Aquesta tècnica atorga moviment a l’obra. L’escultura és de bronze i té un aspecte desgastat. No té braços, és una escultura mutilada. Aquest aspecte demostra la seva antiguitat.

Renaixement

La font de Neptú, 1560-1575, Florència, Bartolomeo Ammanati, bronze i marbre.

Aquesta escultura de Posidó forma part d’una font dedicada a ell. Mostra una expressió implacable i de poca pietat. L’anatomia està ben treballada i el cap decantat i la cama flexionada atorguen sensació de moviment. Podem veure semblances d’expressió amb l’època clàssica. En aquest conjunt, l’escultura del déu de les aigües la que més destaca. Tot i així, està envoltada d’altres escultures.

Barroc i Rococó

Neptú, jardí del Palau de Versalles.

Posidó apareix recolzat i amb una expressió severa. Està acompanyat d’un animal marí. Per tant, podem estar segur de que es tracta del déu del mar. L’anatomia està ben treballada i la barba i els cabells també. La cama sobreposada a l’altre donen sensació de moviment tot i que està assentat. L’escultura té un color fosc i obscur com l’època barroca.

El triomf de Neptú i Amfitrite, 1740, Versalles, Lambert-Sigisbert Adam i Nicolas-Sébastien Adam.

Aquesta imatge reflexa molt moviment ja que és la representació d’una escena amb més d’un personatge. Posidó apareix en posició de lluita i destaca per el trident, un dels seus atributs. Aquesta escultura està molt ben posicionada ja que està sobre l’aigua i Posidó n’és el déu. En aquest conjunt escultòric, l’escultura de Posidó no destaca sobre les altres, totes les escultures s’uneixen per representar una escena mitològica.

HERMES

Època Clàssica

Hermes amb l’infant Dionís de Praxítel·les al Museu Arqueològic d’Olímpia.

En aquesta imatge podem apreciar el que es coneix amb el nom de corba praxitel·liana, en honor a Praxítel·les. Consisteix en donar moviment a l’escultura mitjançant la inclinació de la cintura cap a un costat. Es pot veure que un peu està col·locat fermament a terra i l’altre l’està fregant lleument. El cap d’Hermes està decantat mirant Dionís, qui subjecta amb un braç. L’altre braç no està present. Podem veure el peu que dóna suport a l’escultura sota el braç intacte de Dionís.

Hermes Propylaios de Pèrgam, còpia d’una obra d’Alcámenes. A la inscripció s’hi llegeixà “Tu reconeixeràs la bella estàtua d’ Alcàmenes, Hermes de davant de les portes. Pèrgam la va donar, coneix-te a tu mateix.” Es troba a Istanbul.

En aquesta imatge només apareix el cap d’Hermes situat sobre un bloc de pedra amb una inscripció. No hi ha manera de saber que és Hermes, només es sap perquè ho posa a la inscripció. Es veuen signes d’antiguitat com la frontalitat, rigidesa i falta de moviment. Té una expressió hieràtica i ulls ametllats. Té cabells i barba però  es veuen massa artificials, no estan ben aconseguits.

 Renaixement

Mercuri volant, 1564, Giambologna, bronze.

Aquesta escultura trenca totalment amb l’aspecte clàssic de les anteriors. Podem veure moviment, detalls treballats i una representació molt exacta i ben aconseguida. Es pot afirmar que el personatge representat és Hermes perquè porta el caduceu, el casc alat i les sandàlies alades.

L’estàtua és de bronze i es subjecta solament amb el peu. Les cames flexionades, els braços en diferents posicions i una cama alçada donen a entendre que el missatger dels déus està volant.

ATENA

Època Clàssica

Atena Pàrtenos, Museu Arqueològic Nacional d’Atenes, s. ll d.C, còpia romana.

Aquesta imatge ens mostra una escultura d’una deessa orgullosa i majestuosa. El casc i l’escut són atributs propis d’ella. Si augmentéssim la imatge podríem apreciar els detalls del casc, dos cavalls i una esfinx. Podem veure que subjecta alguna cosa amb la mà. Podria ser una representació de les arts ja que n’és la seva defensora. Els detalls de la seva túnica estan molt treballats i molts ornaments la cobreixen donant-li aquest aspecte  distintiu.

Atena de bronze amb l’òliba, 460-450, Nova York.

Aquesta escultura ens mostra una deessa totalment diferent a l’anterior. Segueix manifestant una actitud severa però no està tan ben treballada. Els detalls de la roba són molt senzills i no té un aspecte tan majestuós. Va acompanyada de l’òliba, l’animal que la representa.

Barroc i Rococó

La font de Minerva, 1751, Jacques Bergé, Brussel·les, marbre.

Aquesta imatge ens mostra la deessa amb el seu rostre seriós i subjectant els seus atributs, l’escut i el casc. La seva roba torna a estar treballada i molt ornamentada. En aquest conjunt, Minerva és l’element escultòric que més destaca. Tot i així, està envoltada d’altres escultures.

DÈMETER

Època Clàssica

Dèmeter als jardins de Boboli, Florència.

Aquesta representació de Dèmeter està ben aconseguida. Mostra una expressió serena i el braç alçat amb el blat aconsegueix transmetre el moviment que faria el vent en moure les espigues. Els plecs de la roba també transmeten sensació de moviment. Dèmeter és la deessa de l’arquitectura i en aquesta representació va acompanyada del blat, un dels seus atributs.

Dèmeter d’ Eleusis, 420, Atenes.

Aquesta escultura no mostra cap atribut de Dèmeter i l’identifiquem com a tal perquè rep aquest nom. És una escultura mutilada, per tant, podem suposar que va viure una època dura o que el temsp l’ha desgastat. Els plecs de la roba donen sinuositat a l’escultura però es veu molt frontal i estàtica.

Dèmeter Cherchell, còpia d’un original del 450-440, estil partenonià, Argèlia.

L’escultura de la deessa no mostra cap atribut de Dèmeter. Els cabells no estan gaire ben treballats i li falta el nas. Els plecs de la roba no es veuen com un recurs per transmetre moviment i sinuositat sinó com un carregament a l’escultura. Hi manca l’expressió i es veu una obra molt estàtica.

Barroc i Rococó

Font de Ceres o del sol, 1672-1679, plom daurat, Jardins del Palau de Versalles.

Aquesta escultura de Dèmeter trenca totalment amb l’estil de les anteriors. El material utilitzat és diferent i al ser daurat encaixa molt bé amb el nom donat a la font. Dèmeter es troba observant el sol i recolzada terra. Mostra una expressió passiva i de tranquil·litat, sembla que estigui reposant. Podem veure espigues de blat al centre de la font i això confirma l’afirmació de que l’escultura es tracti de Dèmeter.

DIONÍS

Època Clàssica

Dionís al Museu Britànic.

Aquesta escultura del déu del vi es veu frontal i rígida. Els plecs de la roba intenten donar sensació de moviment i sinuositat. Els cabells i la barba estan ben elaborats. Podríem pensar que subjectava una copa de vi amb el braç que li manca. Trobem una manca d’expressió al seu rostre, hieratisme.

Dionís al Louvre.

Aquesta imatge de Dionís és molt diferent de l’anterior, mostra un Dionís més jove i sense barba. L’escultura transmet sensació de moviment gràcies al contrapposto. Tot i així, és un contrapposto tan extrem que es podria classificar com a corba praxitel·liana. La inclinació de la cintura és molt marcada, el moviment s’exalta més amb la posició de les cames i els braços. Veiem que el cap del déu està adornat amb uns motius vegetals. Seria fàcil confondre’l amb Apol·lo perquè porta fulles de llorer. Dionís inclina el cap cap a un costat i la seva expressió és serena.

Renaixement

 Bacus i el petit sàtir, 1497, Michelangelo, marbre.

Aquesta imatge mostra el déu del vi sense expressió. No porta barba i els cabells no són gaire notables. El color fosc del marbre dóna a l’obra un aspecte antic. La cama endarrerida i els braços doblegats intenten donar sensació de moviment. L’anatomia non està gaire ben elaborada.

Barroc i Rococó

Infant Dionís, 1629, François Duquesnoy, marbre.

Aquesta imatge és diferent de les anteriors perquè ens representa Dionís quan era infant. El marbre fosc dóna un aspecte obscur molt propi de l’època. Podem distingir que el personatge representat és Dionís perquè va acompanyat del raïm. Es pot interpretar que agafa el raïm i no una copa de vi perquè encara està a l’època de la infantesa.

ARES

Època Clàssica

Ares Ludovisi, còpia romana, Bernini (restauració).

En aquesta imatge, Ares mostra una expressió serena, pròpia de l’època clàssica. A pareix assegut i cobert parcialment per roba. L’anatomia està treballada i detallada. Podem afirmar que es tracta del déu de la guerra perquè l’escultura va acompanyada d’un punyal i un escut.

 Renaixement

Mart i Neptú gegants, 1554-1567, Venècia, Jacopo Sansovino, marbre.

En aquesta imatge, podem diferenciar Ares de Posidó perquè l’escultura d’Ares es recolza en un suport amb forma d’escut És una escultura frontal però no es veu rígida. Podem observar una anatomia molt marcada i treballada i una expressió serena.

Venus i Mart amb Cupido, 1584-1594, Hubert Gerhard, bronze.

A diferència de la imatge anterior, aquí podem observar Ares amb Afrodita i Eros. L’utilització del bronze dóna a l’obra un aire més antic. L’anatomia d’Ares està treballada i els seus cabells també. Veiem que el seu rostre reflexa una expressió de devoció cap a Afrodita.

Neoclassicisme

Venus i Mart, 1816-1822, Antonio Canova, marbre.

Aquesta escultura torna a representar Ares i Afrodita. Ares va acompanyat del casc i la llança, atributs seus. A més a més, torna a mostrar una expressió afectiva cap a la deessa de l’amor. Podríem classificar la posició d’Ares com un contrapposto ja que inclina lleugerament la cintura cap a un costat. L’ús d’aquesta tècnica, permet trencar amb l’estatisme i aconseguir un gest més realista i natural.