APOL·LO

Època Clàssica

Apol·lo Lici, còpia romana, Louvre.

Apol·lo és considerat la representació de la bellesa masculina i això s’afirma en aquesta imatge on el contrapposto és present. La tècnica d’inclinar la cintura i avançar un peu o aixecar-lo, provoquen aquesta sensació de moviment tan natural. L’anatomia està poc marcada però dóna sensació de sensualitat. El déu manté una expressió serena. El peu que fa de suport a l’escultura es podria considerar un arbre, més concretament un llorer, atribut seu.

Apol·lo de Kassel, còpia d’un original de l’any 450. Bronce.

Aquesta escultura destaca per la seva lluminositat. L’avançament d’una cama busca escapar de la falta de moviment. L’escultura és hieràtica, el rostre d’Apol·lo no mostra cap expressió.

Renaixement

Apol·lo, finals s. XV, Antico, Venècia, bronze.

Aquesta representació d’Apol·lo mostra un contrast de detalls causat pels diferents colors del bronze. Sabem que es tracta del déu Apol·lo perquè va acompanyat d’una lira, atribut seu. L’autor escapa de la sensació estàtica mitjançant el decantament del cap i l’aixecament d’un braç. L’anatomia no està gaire detallada.

Apol·lo i Dafne, 1623, Bernini, marbre.

Aquesta és una de les escultures més conegudes del déu de la música i la bellesa masculina. Ens mostra el déu perseguint la nimfa Dafne. Quan la toca, ella inicia la seva metamorfosi en llorer. Per aquesta raó, el llorer o les seves fulles es consideren atributs del déu. La cama alçada i el braç tirat cap endarrere fan donar la sensació de que el déu està corrent darrera la nimfa. L’anatomia està ben feta però poc detallada.

Barroc i Rococó

Apol·lo atès per les nimfes, 1666-1673, François Girardon, Jardins del Castell de Versalles, marbre.

Aquesta imatge ens mostra el déu envoltat de nimfes. Està assentat en posat majestuós i la corona de fulles de llorer adorna el seu cap. L’anatomia està ben marcada i els cabells molt detallats. La tela que el cobreix és poc ample i l’expressió que manté és serena. En aquest conjunt, Apol·lo n’és l’element principal. Tot i així, està envoltat d’escultures de les nimfes.

Neoclassicisme

Apol·lo entre la dansa i la música, 1868, Aimé Millet.

Aquesta escultura representa clarament Apol·lo perquè hi ha dos dels seus atributs, la lira i la corona de fulles de llorer. Es lògic que sent el déu de la música estigui acompanyat per la dansa i la música. Mostra una expressió severa i un lleu inclinació de cintura cap al costat dret. L’anatomia està ben marcada i l’escultura és detallada.