AFRODITA

Època Clàssica

Venus de Milo, Louvre, s. ll.

Aquesta escultura d’Afrodita és una de les més conegudes. Mostra un aspecte serè. Els plecs de la roba donen encant i sinuositat a l’obra. L’escultura està mutil·lada, ha perdut els braços. El genoll inclinat cap amunt i el cap decantat cap a un costat aconsegueixen treure la sensació de falta de moviment.

Afrodita Fréjus, Nàpols, còpia d’un original de 410. Es creu que l’original sostenia una poma.

Aquesta escultura d’Afrodita busca mostrar l’ideal de bellesa i sensualitat. La tel·la que cobreix el cos de la deessa és subjectada per ella amb un braç i això provoca sensació de mobilitat. Es creu que aquesta estàtua subjectada una poma. Aquesta poma és la del judici de Paris. En aquest judici, Afrodita és escollida per Paris com la deessa més bella i rep la poma com a mostra. Es pot pensar que l’Afrodita de la imatge mostra els seus encants a Paris perquè la triï. La poma de la discòrdia va ser portada al casament de Peleu i Tetis per la deessa Eris. La dea va sembrar la discòrdia dient que la poma havia de ser per a la deessa més bella. Hera, Afrodita i Atena se la van disputar. Per aquesta raó, Zeus va enviar al déu missatger Hermes a cercar el jove Paris. Un cop el va trobar, va comunicar-li que havia d’escollir la dea més bella.

 Renaixament

Venus Felix, 1495, Antico, bronze.

Aquesta escultura d’Afrodita destaca entre les altres pels colors utilitzats, bronze fosc i bronze daurat. S’intenta reflectir la bellesa femenina de manera subtil. Sembla que la deessa tingui una expressió de timidesa davant la seva nuesa. El peu que subjecta l’escultura també està decorat i conjunta amb l’obra pels colors.

Neoclassicisme

Venus i Mart, 1816-1822, Antonio Canova, marbre.

Aquesta imatge mostra la devoció d’Afrodita per el déu de la guerra. Ella està coberta per una tela de roba que dona sinuositat al cos. La deessa de l’amor fa amb la mà un gest afectiu cap a Ares.