HADES

 Època Clàssica

Hades apareix en aquesta escultura frontalment i sense expressió. La túnica amb plecs i el braç alçat donen una mica de sensació de mobilitat. El gos que l’acompanya rep el nom de cèrber i es troba a d’infern. El cèrber és l’única manera que hi ha de justificar que és Hades perquè es podria confondre fàcilment amb Posidó o Zeus, els seus germans.

Barroc i Rococó

El rapte de Proserpina, 1621-1622, marbre.

Aquesta imatge mostra a Hades raptant Proserpina. L’anatomia dels dos personatges està molt ben treballada i hi ha molta sensació de moviment. La barba i cabells d’Hades estan ben fets. L’expressió d’Hades és serena mentre que la de Proserpina és de rebuig i por, s’aprecia que està espantada. Podem captar la tensió dels músculs d’Hades i a darrera seu, podem veure el peu que s’utilitza per donar suport a l’escultura. És una escultura clarament barroca ja que es veu més carregada i de temàtica més fosca.

POSIDÓ

Època Clàssica

Posidó de bronze de Kreusis, Beòcia. 460.

En aquesta escultura, Posidó no mostra cap altra expressió que la severitat. Hi ha un lleu moviment al avançar la cama i sembla ser que el cos s’inclina cap a un costat. Ho podríem considerar contrapposto. Aquesta tècnica atorga moviment a l’obra. L’escultura és de bronze i té un aspecte desgastat. No té braços, és una escultura mutilada. Aquest aspecte demostra la seva antiguitat.

Renaixement

La font de Neptú, 1560-1575, Florència, Bartolomeo Ammanati, bronze i marbre.

Aquesta escultura de Posidó forma part d’una font dedicada a ell. Mostra una expressió implacable i de poca pietat. L’anatomia està ben treballada i el cap decantat i la cama flexionada atorguen sensació de moviment. Podem veure semblances d’expressió amb l’època clàssica. En aquest conjunt, l’escultura del déu de les aigües la que més destaca. Tot i així, està envoltada d’altres escultures.

Barroc i Rococó

Neptú, jardí del Palau de Versalles.

Posidó apareix recolzat i amb una expressió severa. Està acompanyat d’un animal marí. Per tant, podem estar segur de que es tracta del déu del mar. L’anatomia està ben treballada i la barba i els cabells també. La cama sobreposada a l’altre donen sensació de moviment tot i que està assentat. L’escultura té un color fosc i obscur com l’època barroca.

El triomf de Neptú i Amfitrite, 1740, Versalles, Lambert-Sigisbert Adam i Nicolas-Sébastien Adam.

Aquesta imatge reflexa molt moviment ja que és la representació d’una escena amb més d’un personatge. Posidó apareix en posició de lluita i destaca per el trident, un dels seus atributs. Aquesta escultura està molt ben posicionada ja que està sobre l’aigua i Posidó n’és el déu. En aquest conjunt escultòric, l’escultura de Posidó no destaca sobre les altres, totes les escultures s’uneixen per representar una escena mitològica.

HERMES

Època Clàssica

Hermes amb l’infant Dionís de Praxítel·les al Museu Arqueològic d’Olímpia.

En aquesta imatge podem apreciar el que es coneix amb el nom de corba praxitel·liana, en honor a Praxítel·les. Consisteix en donar moviment a l’escultura mitjançant la inclinació de la cintura cap a un costat. Es pot veure que un peu està col·locat fermament a terra i l’altre l’està fregant lleument. El cap d’Hermes està decantat mirant Dionís, qui subjecta amb un braç. L’altre braç no està present. Podem veure el peu que dóna suport a l’escultura sota el braç intacte de Dionís.

Hermes Propylaios de Pèrgam, còpia d’una obra d’Alcámenes. A la inscripció s’hi llegeixà “Tu reconeixeràs la bella estàtua d’ Alcàmenes, Hermes de davant de les portes. Pèrgam la va donar, coneix-te a tu mateix.” Es troba a Istanbul.

En aquesta imatge només apareix el cap d’Hermes situat sobre un bloc de pedra amb una inscripció. No hi ha manera de saber que és Hermes, només es sap perquè ho posa a la inscripció. Es veuen signes d’antiguitat com la frontalitat, rigidesa i falta de moviment. Té una expressió hieràtica i ulls ametllats. Té cabells i barba però  es veuen massa artificials, no estan ben aconseguits.

 Renaixement

Mercuri volant, 1564, Giambologna, bronze.

Aquesta escultura trenca totalment amb l’aspecte clàssic de les anteriors. Podem veure moviment, detalls treballats i una representació molt exacta i ben aconseguida. Es pot afirmar que el personatge representat és Hermes perquè porta el caduceu, el casc alat i les sandàlies alades.

L’estàtua és de bronze i es subjecta solament amb el peu. Les cames flexionades, els braços en diferents posicions i una cama alçada donen a entendre que el missatger dels déus està volant.

ATENA

Època Clàssica

Atena Pàrtenos, Museu Arqueològic Nacional d’Atenes, s. ll d.C, còpia romana.

Aquesta imatge ens mostra una escultura d’una deessa orgullosa i majestuosa. El casc i l’escut són atributs propis d’ella. Si augmentéssim la imatge podríem apreciar els detalls del casc, dos cavalls i una esfinx. Podem veure que subjecta alguna cosa amb la mà. Podria ser una representació de les arts ja que n’és la seva defensora. Els detalls de la seva túnica estan molt treballats i molts ornaments la cobreixen donant-li aquest aspecte  distintiu.

Atena de bronze amb l’òliba, 460-450, Nova York.

Aquesta escultura ens mostra una deessa totalment diferent a l’anterior. Segueix manifestant una actitud severa però no està tan ben treballada. Els detalls de la roba són molt senzills i no té un aspecte tan majestuós. Va acompanyada de l’òliba, l’animal que la representa.

Barroc i Rococó

La font de Minerva, 1751, Jacques Bergé, Brussel·les, marbre.

Aquesta imatge ens mostra la deessa amb el seu rostre seriós i subjectant els seus atributs, l’escut i el casc. La seva roba torna a estar treballada i molt ornamentada. En aquest conjunt, Minerva és l’element escultòric que més destaca. Tot i així, està envoltada d’altres escultures.

DÈMETER

Època Clàssica

Dèmeter als jardins de Boboli, Florència.

Aquesta representació de Dèmeter està ben aconseguida. Mostra una expressió serena i el braç alçat amb el blat aconsegueix transmetre el moviment que faria el vent en moure les espigues. Els plecs de la roba també transmeten sensació de moviment. Dèmeter és la deessa de l’arquitectura i en aquesta representació va acompanyada del blat, un dels seus atributs.

Dèmeter d’ Eleusis, 420, Atenes.

Aquesta escultura no mostra cap atribut de Dèmeter i l’identifiquem com a tal perquè rep aquest nom. És una escultura mutilada, per tant, podem suposar que va viure una època dura o que el temsp l’ha desgastat. Els plecs de la roba donen sinuositat a l’escultura però es veu molt frontal i estàtica.

Dèmeter Cherchell, còpia d’un original del 450-440, estil partenonià, Argèlia.

L’escultura de la deessa no mostra cap atribut de Dèmeter. Els cabells no estan gaire ben treballats i li falta el nas. Els plecs de la roba no es veuen com un recurs per transmetre moviment i sinuositat sinó com un carregament a l’escultura. Hi manca l’expressió i es veu una obra molt estàtica.

Barroc i Rococó

Font de Ceres o del sol, 1672-1679, plom daurat, Jardins del Palau de Versalles.

Aquesta escultura de Dèmeter trenca totalment amb l’estil de les anteriors. El material utilitzat és diferent i al ser daurat encaixa molt bé amb el nom donat a la font. Dèmeter es troba observant el sol i recolzada terra. Mostra una expressió passiva i de tranquil·litat, sembla que estigui reposant. Podem veure espigues de blat al centre de la font i això confirma l’afirmació de que l’escultura es tracti de Dèmeter.

DIONÍS

Època Clàssica

Dionís al Museu Britànic.

Aquesta escultura del déu del vi es veu frontal i rígida. Els plecs de la roba intenten donar sensació de moviment i sinuositat. Els cabells i la barba estan ben elaborats. Podríem pensar que subjectava una copa de vi amb el braç que li manca. Trobem una manca d’expressió al seu rostre, hieratisme.

Dionís al Louvre.

Aquesta imatge de Dionís és molt diferent de l’anterior, mostra un Dionís més jove i sense barba. L’escultura transmet sensació de moviment gràcies al contrapposto. Tot i així, és un contrapposto tan extrem que es podria classificar com a corba praxitel·liana. La inclinació de la cintura és molt marcada, el moviment s’exalta més amb la posició de les cames i els braços. Veiem que el cap del déu està adornat amb uns motius vegetals. Seria fàcil confondre’l amb Apol·lo perquè porta fulles de llorer. Dionís inclina el cap cap a un costat i la seva expressió és serena.

Renaixement

 Bacus i el petit sàtir, 1497, Michelangelo, marbre.

Aquesta imatge mostra el déu del vi sense expressió. No porta barba i els cabells no són gaire notables. El color fosc del marbre dóna a l’obra un aspecte antic. La cama endarrerida i els braços doblegats intenten donar sensació de moviment. L’anatomia non està gaire ben elaborada.

Barroc i Rococó

Infant Dionís, 1629, François Duquesnoy, marbre.

Aquesta imatge és diferent de les anteriors perquè ens representa Dionís quan era infant. El marbre fosc dóna un aspecte obscur molt propi de l’època. Podem distingir que el personatge representat és Dionís perquè va acompanyat del raïm. Es pot interpretar que agafa el raïm i no una copa de vi perquè encara està a l’època de la infantesa.

ARES

Època Clàssica

Ares Ludovisi, còpia romana, Bernini (restauració).

En aquesta imatge, Ares mostra una expressió serena, pròpia de l’època clàssica. A pareix assegut i cobert parcialment per roba. L’anatomia està treballada i detallada. Podem afirmar que es tracta del déu de la guerra perquè l’escultura va acompanyada d’un punyal i un escut.

 Renaixement

Mart i Neptú gegants, 1554-1567, Venècia, Jacopo Sansovino, marbre.

En aquesta imatge, podem diferenciar Ares de Posidó perquè l’escultura d’Ares es recolza en un suport amb forma d’escut És una escultura frontal però no es veu rígida. Podem observar una anatomia molt marcada i treballada i una expressió serena.

Venus i Mart amb Cupido, 1584-1594, Hubert Gerhard, bronze.

A diferència de la imatge anterior, aquí podem observar Ares amb Afrodita i Eros. L’utilització del bronze dóna a l’obra un aire més antic. L’anatomia d’Ares està treballada i els seus cabells també. Veiem que el seu rostre reflexa una expressió de devoció cap a Afrodita.

Neoclassicisme

Venus i Mart, 1816-1822, Antonio Canova, marbre.

Aquesta escultura torna a representar Ares i Afrodita. Ares va acompanyat del casc i la llança, atributs seus. A més a més, torna a mostrar una expressió afectiva cap a la deessa de l’amor. Podríem classificar la posició d’Ares com un contrapposto ja que inclina lleugerament la cintura cap a un costat. L’ús d’aquesta tècnica, permet trencar amb l’estatisme i aconseguir un gest més realista i natural.

ÀRTEMIS

Època Clàssica

Diana de Versalles, Louvre.

Aquesta escultura d’Àrtemis és una de les més conegudes. La deessa de la caça i la naturalesa està acompanyada d’un cèrvol, un dels seus atributs. També podem afirmar que és ella perquè porta unes fletxes. La túnica que envolta al seu cos està plena de plecs que, juntament amb la posició de les cames, donen sensació de moviment. Podríem pensar que l’escultura és una representació d’una escena de caça.

Renaixement

Diana la caçadora, 1550-1560, atribuït a Ponce Jacquiot, bronze.

Aquesta imatge d’Àrtemis té un aspecte melancòlic. Podem pensar això perquè el cérvol que acompanya la deessa s’ha fet gran i pel color obscur i trist de l’escultura. A banda de la presència del cérvol, l’arc també corrobora que la noia de l’escultura és la deessa de la caça i la naturalesa.

Barroc i Rococó

La font de Diana, 1770-1780, Paolo Persico i Tomaso Solari, Jardins del Palau

Reial, Caserta, a prop de Nàpols. Marbre.

Aquesta imatge mosta una representació de la deessa Àrtemis. Podem saber que es tracta d’ella perquè porta un  arc i fletxes. Un detall molt grotesc que podem observar és que la deessa té cap de cérvol. Aquest detall encaixa molt bé amb l’estil barroc. Àrtemis està acompanyada de molts animals que es senten atrets per ella. El fet que tingui cap d’animal causa una sensació d’incomoditat i por si tenim en compte que els déus de la mitologia grega representen els éssers humans. El lloc on està situada l’escultura és molt adequat ja que és en plena naturalesa i és encertat ja que Àrtemis és deessa de la naturalesa.

AFRODITA

Època Clàssica

Venus de Milo, Louvre, s. ll.

Aquesta escultura d’Afrodita és una de les més conegudes. Mostra un aspecte serè. Els plecs de la roba donen encant i sinuositat a l’obra. L’escultura està mutil·lada, ha perdut els braços. El genoll inclinat cap amunt i el cap decantat cap a un costat aconsegueixen treure la sensació de falta de moviment.

Afrodita Fréjus, Nàpols, còpia d’un original de 410. Es creu que l’original sostenia una poma.

Aquesta escultura d’Afrodita busca mostrar l’ideal de bellesa i sensualitat. La tel·la que cobreix el cos de la deessa és subjectada per ella amb un braç i això provoca sensació de mobilitat. Es creu que aquesta estàtua subjectada una poma. Aquesta poma és la del judici de Paris. En aquest judici, Afrodita és escollida per Paris com la deessa més bella i rep la poma com a mostra. Es pot pensar que l’Afrodita de la imatge mostra els seus encants a Paris perquè la triï. La poma de la discòrdia va ser portada al casament de Peleu i Tetis per la deessa Eris. La dea va sembrar la discòrdia dient que la poma havia de ser per a la deessa més bella. Hera, Afrodita i Atena se la van disputar. Per aquesta raó, Zeus va enviar al déu missatger Hermes a cercar el jove Paris. Un cop el va trobar, va comunicar-li que havia d’escollir la dea més bella.

 Renaixament

Venus Felix, 1495, Antico, bronze.

Aquesta escultura d’Afrodita destaca entre les altres pels colors utilitzats, bronze fosc i bronze daurat. S’intenta reflectir la bellesa femenina de manera subtil. Sembla que la deessa tingui una expressió de timidesa davant la seva nuesa. El peu que subjecta l’escultura també està decorat i conjunta amb l’obra pels colors.

Neoclassicisme

Venus i Mart, 1816-1822, Antonio Canova, marbre.

Aquesta imatge mostra la devoció d’Afrodita per el déu de la guerra. Ella està coberta per una tela de roba que dona sinuositat al cos. La deessa de l’amor fa amb la mà un gest afectiu cap a Ares. 

HEFEST

 Època Clàssica

Hefest al Louvre.

Aquesta escultura d’Hefest mostra el déu amb una expressió espantada. Sembla que s’allunyi d’algú. Els músculs del cos estan ben treballats i els detalls també. Està assentat sobre una enclusa , això afirma que és una representació del déu de la forja.

Barroc i Rococó

Escultura feta per B. Van Opstal als Jardins Mirabell, Viena.

Aquesta escultura ens mostra Hefest en un posat seriós. L’anatomia està ben treballada i ,per la posició dels braços i les cames, podem creure que està reposant. Està cobert per una tela poc ample i subjecta un casc amb el braç. Els seus cabells i la seva barba estan detallats.

HÈSTIA

Època Clàssica

Hèstia Giustiniani. Còpia d’un original dels voltants de l’any 470, Villa Albani, Roma.

Hèstia és una de les divinitats menys representades. Una de les raons del seu poc èxit podria ser que no surt mai de l’Olimp i, per tant, no està present a gaires mites. En aquesta escultura, la veiem orgullosa subjectant un objecte que s’ha perdut. Podem afirmar que es tracta d’una torxa de foc ja que és eñ seu atribut. La roba que porta la cobreix completament i li dóna un aspecte elegant però estàtic.

APOL·LO

Època Clàssica

Apol·lo Lici, còpia romana, Louvre.

Apol·lo és considerat la representació de la bellesa masculina i això s’afirma en aquesta imatge on el contrapposto és present. La tècnica d’inclinar la cintura i avançar un peu o aixecar-lo, provoquen aquesta sensació de moviment tan natural. L’anatomia està poc marcada però dóna sensació de sensualitat. El déu manté una expressió serena. El peu que fa de suport a l’escultura es podria considerar un arbre, més concretament un llorer, atribut seu.

Apol·lo de Kassel, còpia d’un original de l’any 450. Bronce.

Aquesta escultura destaca per la seva lluminositat. L’avançament d’una cama busca escapar de la falta de moviment. L’escultura és hieràtica, el rostre d’Apol·lo no mostra cap expressió.

Renaixement

Apol·lo, finals s. XV, Antico, Venècia, bronze.

Aquesta representació d’Apol·lo mostra un contrast de detalls causat pels diferents colors del bronze. Sabem que es tracta del déu Apol·lo perquè va acompanyat d’una lira, atribut seu. L’autor escapa de la sensació estàtica mitjançant el decantament del cap i l’aixecament d’un braç. L’anatomia no està gaire detallada.

Apol·lo i Dafne, 1623, Bernini, marbre.

Aquesta és una de les escultures més conegudes del déu de la música i la bellesa masculina. Ens mostra el déu perseguint la nimfa Dafne. Quan la toca, ella inicia la seva metamorfosi en llorer. Per aquesta raó, el llorer o les seves fulles es consideren atributs del déu. La cama alçada i el braç tirat cap endarrere fan donar la sensació de que el déu està corrent darrera la nimfa. L’anatomia està ben feta però poc detallada.

Barroc i Rococó

Apol·lo atès per les nimfes, 1666-1673, François Girardon, Jardins del Castell de Versalles, marbre.

Aquesta imatge ens mostra el déu envoltat de nimfes. Està assentat en posat majestuós i la corona de fulles de llorer adorna el seu cap. L’anatomia està ben marcada i els cabells molt detallats. La tela que el cobreix és poc ample i l’expressió que manté és serena. En aquest conjunt, Apol·lo n’és l’element principal. Tot i així, està envoltat d’escultures de les nimfes.

Neoclassicisme

Apol·lo entre la dansa i la música, 1868, Aimé Millet.

Aquesta escultura representa clarament Apol·lo perquè hi ha dos dels seus atributs, la lira i la corona de fulles de llorer. Es lògic que sent el déu de la música estigui acompanyat per la dansa i la música. Mostra una expressió severa i un lleu inclinació de cintura cap al costat dret. L’anatomia està ben marcada i l’escultura és detallada.

HERA

Època Clàssica

Hera Campanya, còpia romana.

En aquesta imatge, Hera apareix amb tota la seva majestuositat. Manté l’expressió serena pròpia de l’època. El cap decantat i el braç alçat donen sensació de moviment. Els nombrosos plecs de la roba que la cobreix també donen sensació de moviment i sinuositat.

Hera de Barberini als Museus Chiaramonti.

Aquest bust d’Hera té un aspecte molt antic ja que es pot apreciar una expressió hieràtica. També podem veure uns ulls ametllats i uns cabells no gaire ben treballats, característiques pròpies dels períodes antics. 

Hera de Samos.

                                                                                     

Aquesta escultura d’Hera és totalment arcaica perquè és frontal, rígida i estàtica. S’intenta donar moviment adherint el braç al tors. L’escultura està mutilada, per tant, no se’n pot descriure l’expressió. Tot i això, es pot considerar que va viure alguna època violenta o que el pas del temps l’ha destruït. 

ZEUS

Època Clàssica

Bust de Zeus trobat a Otricoli, còpia romana d’una original grega del segle lV, Museu Pío-Clementino, El Vaticà. Artista desconegut. Marbre.

En aquesta imatge, Zeus apareix representat en un bust. Podem observar que és una escultura estàtica ja que no s’hi pot captar moviment. Tot i així, destaca l’expressió severa del déu i es pot apreciar que la barba i els cabells estan molt ben treballats. La barba també és un símbol de Zeus, però altres divinitats masculines també en porten.

Estàtua de Zeus a Olimpia, creada per Fídies, Museu de l'Hermitatge a Sant Petersburg, Rússia. Còpia. Es creu que l’original va ser destruïda en un incendi després de traslladar-la a Constantinoble al segle lV.

En aquesta imatge, a diferència de l’anterior, Zeus apareix representat del tot. Apareix assentat i acompanyat del seu ceptre i la seva àguila, atributs propis d’ell. Aquesta escultura és de marbre però va acompanyada de detalls daurats que fan que destaqui més. Una altra vegada, el déu mostra una expressió serena i severa. L’anatomia està ben representada i dóna una lleu sensació de moviment al tenir la cama avançada. Tot i així, es veu una mica estàti

Barroc i Rococó

La cabra Amalthea amb el jove Zeus i un sàtir, 1611-1612, màrmol, Galleria Borghese, Roma.

En aquesta imatge, es pot apreciar un canvi de període en el moviment. Zeus apareix representat d’infant i completament nu. Tot i així, no podem apreciar que és Zeus perquè no hi ha cap dels Zeus atributs. El cap decantat cap a un costat i el genoll a terra amb l’altra cama estirada, donen sensació de moviment. Aquesta imatge reflexa a melancolia cap als temps passats, temàtica pròpia de l’època.